Notre-Dame en flames

Ces artisans avaient fixé un paratonnerre sur la flèche de Notre-Dame, i què diuen? Doncs això:

Les sections de chêne sont énormes et il faut vraiment une source d’énergie hors norme pour les embraser. L’enquête dira ce qu’il en est. C’est vraiment surprenant.

Le bois des charpentes était dur comme de la pierre, vieux de plusieurs siècles. La poussière sur la peau des poutres a pu s’enflammer. Mais je n’arrive pas à m’expliquer comment des morceaux de 60 cm de large ont brûlé aussi vite.

Si els qui hi han treballat no arriben a entendre què ha passat, hi ha moltes preguntes a fer. La pressa a restaurar no pot eliminar la urgència d’identificar els culpables, perquè sens dubte hi ha culpables, ni que fos per omissió.

NotreDame en flames2

Estat del temps (6)

Tarradellas no va negociar amb l’Estat, l’Estat va negociar amb Tarradellas: el van anar a buscar per contrarestar la victòria de les esquerres en les eleccions del 1977, li van posar unes condicions, les va acceptar i aquí va venir a fer la feina.

«Rousseau portait des lunettes idéologiques qui lui faisaient prendre ses désirs pour une réalité plus vraie que la réalité. (…) Rousseau est une névrose» — Michel Onfray.

El clima està sotmès al canvi, com tot. La qüestió és si hi ha escalfament global (és possible); si aquest escalfament és degut només a activitats humanes (és improbable), i si la modificació d’aquestes activitats humanes pot tornar les coses al seu lloc (pura fantasia).

La Generalitat informa: 

Que gratar-se-la és una opció.

Si bé el costum ancestral dels catalans sempre havia estat treballar per guanyar-se la vida, això no ha d’impedir de cap manera la felicitat de les persones que resideixen actualment a Catalunya, per la qual cosa hi ha implementades moltes ajudes de moltes menes en cas de no disposar de cap interès per treballar ni de cap recurs econòmic.

I en cas que no sapigueu què fer, un cop obtingudes aquestes ajudes, en la Direcció General d’Oci Crònic i Joventut Contínua us poden assessorar sobre diverses maneres de no fer res, des d’una òptica intensament social i solidària.

Fa anys que el tema NO hauria de ser la independència.

— Qui  massa avança, recula! Qui massa avança, recula! — J.V. Foix.

«El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit» — Jn 3,8.

Aquí tothom creu que la frase «Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta» és de M.M. Marçal. Doncs no, és d’Irina Dunn: «A woman needs a man like a fish needs a bicycle».

Coses tan estranyes com previsibles: quan l’Estat s’inhibeix, torna la llei de la selva; sempre ha estat així. 

No us relacioneu mai amb qui digui que forma part d’un collectiu.

Això de «en forma de república» ve a ser com quan diuen «amb reducció de Pedro Ximénez», no?

El problema d’Espanya és que és un imperi dels Habsburg governat per Borbons.

La sodomia no us farà lliures.

El turisme és agafar rodalies i menjar pizzes arreu del món.

Els polítics que es preocupen del seu patrimoni són més honrats que els qui compten a respondre amb el patrimoni dels altres.

Una nació no ha nascut mai gràcies a les urnes.

Defensar la pròpia gent i el propi territori havia estat sempre un objectiu compartit que estava per sobre d’ideologies polítiques; ara sembla que només gosi plantejar-ho, de tant en tant, alguna facció minoritària d’extrema dreta.

Hi ha gent que només parlen català quan els posen un micro davant — i es nota.

Què passa quan a una vegetariana li serveixen una amanida de planta carnívora?

La democràcia és un intercanvi de queixes.

«Un referèndum pot ser i no ser alhora» — Schrödinger.

Tenim personalitats, experts i voluntaris: la variant catalana de la tríada indoeuropea.

Tinc molt mala opinió de la humanitat, però la humanitat sempre aconsegueix fer-me quedar com un optimista.

La gent que no entén què llegeix, no serà pas a Facebook que n’aprendrà.

Que no teniu por? Au va! No s’ho creu ningú.

Quan un ajuntament diu que algú està perfectament integrat, significa que encara no ha matat a ningú en aquell terme municipal.

«Integrar és més que conviure. Conviure suposa dues comunitats que cerquen una forma de relació, integrar suposa que una comunitat es dilueix dintre de l’altra. ¿Hi ha voluntat i força d’absorció entre els catalans?, ¿hi ha voluntat d’éssers diluïts entre els immigrats?» — Manuel Cruells: Els no catalans i nosaltres (1965).

Quan algú té 105 bombones de butà a casa, és hora que Gas Natural li faci una oferta.

La llei del talió no ve a resoldre cap problema sinó a restablir l’equilibri.

S’ha de ser molt burro per dir que una matança feta per immigrants és culpa de les desigualtats socials que pateixen. Si han hagut d’emigrar, és perquè al país d’on vénen ho passaven pitjor; llavors, com és que no van fer cap matança al seu país?

El primer que cal és deixar de parlar de «comunitat musulmana». Els forasters que vénen a viure aquí o on sigui, han de fer-ho a títol personal, no formant part de cap comunitat.

Crieu corbs i us deixaran orbs.

Hom no hauria de fer servir els conceptes del seu enemic, ja que formen part de l’ofensiva. Qui hauria resistit l’embat dels alemanys o dels russos, durant la segona guerra mundial, si hagués interioritzat la idea de pertànyer a una raça inferior o a una classe obsoleta, condemnades a l’extinció? 

—De què t’acuses?
—No he vingut a confessar-me, infidel.
—Oh, m’adono que estàs molt radicalitzat.
—Tinc un bon dia.
—I, com vas començar a radicalitzar-te? ho fas molt sovint? cada quan et radicalitzes?
—Tan sovint com puc.
—No saps que la radicalització freqüent provoca pèrdua de visió, depressió i impotència?
—De cap manera, veig clarament que em poso de bon humor i bé que se m’aixeca quan degollo un porc com tu.
—No tens perdó de Déu però sí dels homes. Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Unionis Europææ…
—الله أكبر

Estat del temps (5)

No existeix l’art degenerat. Sí, en canvi, éssers degenerats que es fan passar per artistes.

La creació de l’anomenada crisi dels refugiats és un salt qualitatiu en el procés de ramaderització d’Europa.

Ningú no s’integra en un territori sinó en un grup humà. Ningú no s’integra en un grup humà que jutja inferior, encara que aquest grup es complagui a integrar-lo.

La gràcia del president Trump és que pot aturar la cursa cap al declivi d’Amèrica i consegüentment de la civilització occidental, o fins i tot, si hi ha sort, invertir la tendència.

Els catalans, en política, són com els japonesos en tècnica: ho copien tot, no han inventat mai res.

L’escalfament global mesurat en un any està en funció de l’increment impositiu que el govern vol aplicar l’any següent.

«La dona musulmana té moltíssimes més llibertats i drets que la dona catòlica» diu Dolors Bramon [25/12/2016], i hi ha qui se l’escolta.

El procés no va de democràcia, va de poder; com tot.

Doneu joguines bèlliques als infants — no arribaran a grans sense tenir armes de veritat.

Als 20 anys h0m té idees molt estúpides, però a mesura que es fa gran aprèn, no pas a millorar-les, però sí a sostenir-les amb més convicció.

La distinció dreta/esquerra, si encara és útil, cosa força dubtosa, funciona només en la política, no pas en la cultura. No hi ha una manera d’escriure, de pintar o de cuinar que sigui de dretes o d’esquerres.

El vegetarianisme és una ideologia nihilista, com el laïcisme, el decreixement o el generisme: es tracta d’anihilar una civilització.

Només els qui tenen arrels poden segar cadenes.

El primer que fan és pervertir el llenguatge per distorsionar-nos el pensament. «Tots i totes», «austericidi», «donanatge»… són molt estridents, però n’hi ha de més subtils.

La integració és una fantasia molt cara als catalans: un poble que, curiosament, no ha integrat ningú des de fa cinc-cents anys almenys.

La Història no és una història de bons i dolents sinó de dolents i pitjors.

Els integristes no s’integren, desintegren.

L’educació pot servir per trobar feina, sí, però l’únic ascensor social és el treball.

Amb una bona política de defensa i control de fronteres, no caldria tanta «despesa social».

Quan la pedagogia triomfa, la ignorància impera. Més: Quan la pedagogia entra per la porta, el coneixement salta per la finestra.

Segons les últimes investigacions científiques, la vida mata.

Qualsevol català d’una certa edat us dirà que és més fàcil morir de gana, que de menjar massa.

La République Française ha arribat a tenir un president, Emmanuel Macron, que, amb la dona que s’ha firat, sembla un Roi que el van casar per conveniències quan era Dauphin.

Totes les devocions tenen un punt (o uns quants) d’irracional, però no n’ataquen la irracionalitat sinó la tradició.

«Le Grand Remplacement, c’est l’anneau de Gygès : il suffit de mentionner l’immigration de masse et le changement de peuple pour disparaître» — Renaud Camus.

Estat del temps (4)

Per què escrius, si la gent no sap llegir? Perquè aprenguin a estar callats, almenys.

El matrimoni homosexual, no hauria d’estar prohibit, si més no per la llei de paritat?

No volen que els acollim, volen que ens apartem.

“Mític”, “emblemàtic”, “icònic”, “de referència” “no deixa ningú indiferent”: amb aquests termes ja es pot fer qualsevol article a la secció de cultura, només canviant els substantius.

Sobreactueu, que alguna cosa queda.

La grip ha esdevingut viral.

Sororitat ve de Soros.

Tot està per fer i tot és insofrible.

Demanar unitat a l’independentisme és com esperar castedat en els adolescents.

Sembla que la implementació d’una rapúplica digital reclama molts viatges a Bèlgica.

Són com personatges de patufet de l’editorial Bruguera: “Cotarelo y Talegón, bufete de colocación”.

El pitjor isme literari és l’exhibicionisme.

Quan algú demana unitat, en aquest país, vol dir: fes el que jo et digui.

Els homes que creuen en l’economia collaborativa, també creuen que les putes els estimen.

El president horre somia un momentum tremendum et fascinans.

«Cuando se destruye la estética, destruir las demás expresiones de una identidad deviene fácil» — Juan Pablo Vitali.

La integritat territorial no és un dret sinó un deure de cada Estat, així com lluitar contra una invasió.

Quan érem regionalistes, parlàvem català. Ara parlem catanyol tevetresí i ens agraden els latin grammys.

En un país on l’Administració pesa tant damunt els mitjans de comunicació, la llibertat d’expressió no es pot dir que no existeix però sí que no interessa. Hi ha una veritat oficial dominant, i tres o quatre veritats alternatives que aspiren a esdevenir oficials. A l’individu no li resta sinó alinear-se amb qualsevol d’aquestes, i limitar la seva aportació personal a l’expressió de matisos irrellevants. Qualsevol intent de raonar més enllà de la consigna del dia, fins i tot en la intimitat familiar o laboral, no és denunciat a la policia però sí condemnat al silenci.

L’Anna Gabriel, a Suïssa? No; deu estar cavant trinxeres bolivarianes a Caracas. Sí, no?

Relator sembla el nom d’un dinosauri desaparegut.

«El carrer» deixa de ser font de legitimitat tan bon punt es manifesten «els altres».

—A vegades sembla que collonen.
—A vegades?

Catalans, catalanes! Es fa saber que M.M. Marçal no és l’única poetessa nostrada (i ni de bon tros la millor).

La contradicció bàsica dels processistes processats és dir que no van fer res i alhora estar molt orgullosos del que van fer.

Rebellió en grau de temptativa, pocs anys de presó i 15 ò 20 d’inhabilitació (no és pas tan complicat).

En aquest país no et cardaran mai cas si tens raó.

A l’escola catalana —model d’èxit, s’ha de dir sempre—, passar curs és un dret social, assolir coneixements no és un deure.

L’únic socialisme que funciona és el de les formigues i les abelles. Els humans farien bé de no reincidir.

Ada Colau, el primer batlle bisexual.
Tete Maragall, el primer batlle germà d’un batlle anterior.
Manuel Valls, el primer batlle que té el tractament de Son Excellence.

Programa del front popular de les esquerres:
—Obrir tombes.
—Canviar noms a carrers.
—Subvencionar el canvi de sexe.

L’Illustre Collegi de Picaplets, reunit en sessió ultraordinària, ha redactat un comunicat —o comunicat un redactat, segons el seu enllepolit Degà— que fineix amb el clam: «Defensem l’Indefensable. Acusem l’Acusador!»

Urgeix la matança del porc com a crèdit de síntesi en l’ensenyament secundari, o es perd la nacionalitat catalana.

En les seves cròniques, per mirar d’entendre la cosa Esp/Cat, @EnricJuliana parla amb un toro mort, Segador, i @Guillemmartnez, amb un torero mort, Mario Cabré. A Madrid, els catalans es tornen tauromàquics i espiritistes.

Com més freda i tècnica és la defensa, més ben vist és el reu pel tribunal. Com més política i entusiasta és la defensa, més malament ho té el reu.

«Las manifestaciones fueron espectaculares. Es decir, un espectáculo» — la Forcadell, apoteòsica.

El català té una desconfiança enorme als polítics i als forasters. No l’enredaran mai la primera vegada; però, quan el tenen ben apamat, ho faran unes quantes de seguides.

Escriure després d’Auschwitz? És clar que sí. Una pregària per desmentir el silenci de Déu. Però, després de l’Aliança de Civilitzacions? Qui pot escriure res després de contemplar tanta ridiculesa.

Si l’acusat és Trump, o en general un home blanc, cau el presumpte de la crònica periodística.

Els catalans de les pedres en fan pans Rosendo.

Primer va ser el dia de la dona treballadora; després, de la dona; ara, de les aberracions de gènere.

La gestació subrogada és l’Uber de la reprodució humana.

Molt de remugar, però ja ningú no s’ “autoinculpa”.

Avui dia, per poc que pensis, seràs titllat de: masclista, xenòfob, feixista. Resignació, germans.

El perill no és l’extrema dreta sinó l’extrema ximpleria.

Gràcies al judici, hem descobert que els mossos no van en parella, com la Guardia Civil, sinó en binomi.

Un mal momentum el té qualsevol, senyoria.

«El problema de los luchadores a favor de los pueblos, es que suelen luchar por todos los pueblos menos el mío» — Juan Pablo Vitali.

Tots són uns herois, i no paren de fer jugades mestres. Si no se’n surten és perquè els altres són uns desgraciats que no n’encerten ni una. Si ho hem entès bé, aquesta és la conclusió.

De Madrid al cel (de les oques).

El xotis és cultura catalana, de sempre.

Quan parlen de “cuina mediterrània”, sembla que facin bullir l’olla amb aigua de mar.

Totes les dones, per definició, són bones; si més no, més que qualsevol home que hagi o pugui ocupar el seu lloc. Però no estan bones; dir això seria sexisme.

Momentum del moment: A l’home dels llaços li han dit que val més deixar per un altre dia qualsevol jugada mestra del partit del pollastre, i aparèixer tots plegats com a complidors de la llei, encara que sigui a desgrat. Això, en plena temporada electoral, diu força de com va tot el merder.

És una altra jugada mestrívola. Es tracta d’ampliar la base. Això només es pot fer incorporant no-independentistes a partits independentistes. Quan els no-independentistes hi siguin majoria, la independència deixarà de treure el son als independentistes.

Diu el Baños que la idea és anar a Madrid a fer blocatge, però no: la idea és anar a Madrid a menjar bé, que a Barçalona hi ha molt mala cuina.

Ser intolerant és una benedicció divina.

Què és ni què no és cultura catalana, ho decideix la quinquisició.

Canvi climàtic: La idea és que dediquis la teva vida a preocupar-te per fallàcies que no tenen res a veure amb la teva vida.

Qui no alça muralles, acaba presoner dels qui ha deixat passar, desert d’amics, de béns i de Senyor.

La fi del catalanisme polític

Costa creure que se n’hagi sortit —també costava creure que pogués ocupar el lloc d’Àrtur Mas—, però Carles Puigdemont ha imposat els seus subordinats en les candidatures de Junts per Catalunya, que ara ja es podria dir sense ambages la “llista del president”.

Tot el que queda de Convergència, ja és a fora del PDECat. Seran a Convergents o a Lliures o a Units per avançar o en altres invents, però no aquí. Als qui resten en el PDECat, o sigui la majoria dels antics convergents, només se’ls demana que acatin la consigna i callin, mentre de mica en mica l’Infallible de Waterloo els cerca substitut. Tot plegat, molt trist. Buidor intellectual, feblesa moral; no pas curts de mires, curts de gambals: això és el que són els qui resten en el partit que fou el pal de paller de Catalunya.

Diu un:

El ultimátum del sábado desde Bélgica era inequívoco: si la dirección del PDECat no hacía lo que tocaba, Puigdemont tomaba la directa.

Diu un altre:

El gran interrogant és com els negociadors del PDECAT s’han deixat aplanar d’una manera tan rotunda, si tenien com [a] gran eina negociadora la titularitat dels drets electorals i dels espais publicitaris. Sense el PDECat, Puigdemont no era res.

La invenció de la Crida Nacional per la República era òbviament una maniobra per desestabilitzar el PDECat i forçar-los a sotmetre’s a l’estratègia del pastisser boig, i la jugada de la CUP d’anunciar que es presentava a les eleccions a Madrid formava part de la mateixa estratègia. Si el PDECat reincidia amb Campuzanos i Xuclàs, la Crida puigdemontista s’hauria aliat amb la CUP o hauria demanat el vot per la CUP.

Però no ha fet falta. Tan bon punt el PDECat ha acceptat l’eutanàsia, la CUP, ves per on, rebutja presentar-se a les eleccions generals.

Montilla hauria perdut la nacionalitat?

Segons això, La república que planeaba Puigdemont, la planificació de les estructures d’Estat estava força avançada, almenys pel que fa a la qüestió fiscal.

Es tractava, en un primer moment, d’apoderar-se de les cotitzacions a la seguretat social d’almenys un centenar d’empreses importants, uns 4.200 milions d’euros. Així doncs, les empreses que, veient-ho venir, van traslladar la seu fora de Catalunya van obrar amb molt de sentit comú. I no feia falta que els ho demanés ningú, com diuen que va fer el cap d’Estat. Potser sí va haver-hi gestions destinades a forçar el trasllat del domicili social de bancs, grans empreses i multinacionals fora de Catalunya després de l’1-O, però n’hi havia prou d’imaginar que es veurien forçats a subvenir a les despeses de l’aventura secessionista per anar-se’n a més córrer.

Es tractava també de confiscar els béns immobles propietat de l’Estat, valorats en la bonica quantitat de 19.134 millones de euros, qui sap si per posar-los al mercat o per llogar-los com a habitatges turístics, convertint-se així en la primera potència a Airbnb.

S’entén l’aspiració a ser l’única administració que s’ocupi del sistema públic de seguretat social, i que obligui els seus funcionaris a no tenir altra nacionalitat que la catalana, perquè és de pura lògica estatal; però, en la informació esmentada, crida l’atenció que no puguin conservar la nacionalitat catalana els qui hagin estat militars, policies, o hagin format part d’un govern estranger. Això vol dir que l’Hble. José Montilla Aguilera, ministre que fou abans de ser president de la Generalitat, deixaria de ser català?

Un altre aspecte realment hilarant és que els conspicus investigadors de la trama hagin descobert que el jutge Vidal havia fet servir «cientos de folios de la Administración de Justicia de España, papel oficial, con el escudo del Estado, proveniente del juzgado en el que ejercía», per redactar els plans de desconnexió o el que fos que fes. L’acusació de malversació de recursos ja té per on començar a fer inventari.

El que no se sap encara és amb quines forces de coerció comptava el govern rebel per apropiar-se dels recursos de l’Estat i iniciar un camí propi com a administració separada. No és un detall menor, perquè encara que l’Estat s’ho hagués deixat fer, i ja hem vist que no, encara que no hi hagués resistència entre la població, i ja podem preveure que n’hi hauria, ningú no paga impostos voluntàriament sinó a la força.